PAISATGE MARÍ
Jo sóc com la roca
del paissatge marí:
amarrada a la terra, immòbil.
Sóc negació de moviment:
quieta permanència en un punt quiet.
L'horitzó marca en el meu front
velles arrugues de temors i dubtes.
Una au passa
per ensenyar-me l'art del risc
i amb el seu vol em parla
de la fugacitat d'allò finit.
Em relata que en la gosadia del volt
es manté l'harmonia del viatge.
S'allunya creuant l'horitzó
i des de la seva dansa alegre
em fa senyals, molt a poc a poc.
M'invita a pensar
que existeix una recta divisòria de blaus,
la línia que difumina les respostes
i crea reconciliacions.
I en el seu vol distant
de baix a dalt
cau i s'alça amb el vent.
Però la roca tem desprendre's.
Quieta i en silenci només pot esperar
la visita diària d'altres aus
o escoltar el ritme diferent
de noves onades
modelant la seva duresa.
Jo sóc com la roca
que dubta i té por
quan tu t'acostes.
I el meu dubte és una paret
entre la teva mà i la meva.
Sylvia Trinxet
Transmutaciones, 1995. Editorial Bronce, Editorial Viena (Columna), Barcelona
No hay comentarios:
Publicar un comentario